Sieglinde Lluent Quesada
Resumir en algunes línies el mètode Willems és una tasca difícil. Cal entrar-hi en contacte d’una manera directa i a través d’un bon pedagog per adonar-se de tota la seva riquesa, originalitat i eficàcia.
Edgar Willems, pedagog amb una capacitat d’observació extraordinària, va iniciar un mètode que tenia com a objectiu final l’educació humana en tots els seus aspectes. Va reflexionar sobre la música paral·lelament que ho feia sobre l’ésser humà i, arran d’això, va concloure que ambdós fenòmens estan relacionats de tal manera que una educació musical completa que tingui en compte, respecti i estimi l’essència de la música i de l’ésser humà comporta necessàriament el desenvolupament de tots els aspectes de la persona.
El mètode s’estructura en quatre graus que van des de la primera iniciació fins a l’alfabetització musical. En cada grau hi ha una sèrie de principis que desenvolupen tots i cadascun dels elements essencials de la música, i ho fan d’una manera orgànica, seguint un camí molt semblant al del desenvolupament de la llengua materna.
El mètode Willems i l’escola
El mètode Willems va dirigit a tothom: tot ésser humà té les capacitats necessàries per viure la música d’una manera receptiva i alhora activa, no cal tenir condicions especials. Amb aquesta premissa ja es preveu per què es tracta d’un mètode ideal per a l’escola. Però, tot i anar dirigit a tothom, planteja moltes exigències, ja que el que pretén no és divertir o fer passar una bona estona, sinó proporcionar als infants la revelació de la música i donar-los les bases sobre les quals avançar en la construcció del coneixement propi i del de la música, amb una participació activa constant. I el millor de tot és que això implica un esforç constructiu en un ambient d’alegria i benestar que els nens aprecien immediatament.
Dels quatre graus a què fèiem referència abans, a educació infantil apliquem el primer (la iniciació) i al final de P5 comencem a introduir el segon, que ja comporta un inici de presa de consciència dels fenòmens treballats. En el cicle inicial consolidem aquest segon grau aprofundint en tots els símbols que constitueixen una prelectura i preescriptura musicals, i en el cicle mitjà entrem en el tercer grau, que anomenem “presolfeig i preinstrument”, en què tot allò que s’ha viscut i començat a organitzar en els dos primers graus assoleix un nivell suficient per entrar en la codificació de la música, passant per l’assimilació de l’organització que implica el llenguatge musical: l’ordre dels sons, dels noms, dels graus, de les notes, etc. Els infants comencen a llegir per relativitat (concepte que mereixeria ser desenvolupat en un espai molt més extens que el d’aquest article), i finalment arribem a la presentació de les claus i a la lectura absoluta. Paral·lelament s’han desenvolupat les habilitats preinstrumentals: la lateralització; la coordinació; l’ordre de les tecles (fem servir carillons cromàtics); l’organització diatònica, pentatònica i cromàtica; etc.
El fet que aquests graus siguin progressius fa que la programació es pugui adaptar molt bé al nivell de la classe. Hi ha grups que comencen el segon grau a l’inici de P5 i d’altres que ho fan a primer de primària. I dins de cada grup sempre hi ha diferents nivells de realització que, coneixent els principis del mètode, és molt possible adaptar a cada nen. D’aquesta manera es facilita molt l’atenció a la diversitat.
El primer contacte
Els principis del mètode Willems poden aplicar-se des de ben aviat a les escoles bressol, però aquí ens centrarem en el segon cicle d’educació infantil, és a dir, de P3 a P5.
D’entrada cal dir que la participació de l’especialista de música és important des del primer dia. La música és un element d’acollida de primer ordre, perquè permet entrar en contacte directe amb tots els nens sense necessitat de paraules. L’interès i la curiositat pel so és innat en tots els infants: els estímuls rítmics fan reaccionar el cos; la melodia crea llaços afectius; l’harmonia equilibra, dóna seguretat, proporciona un context. Això pel que fa als elements essencials de la música, però no podem oblidar l’aspecte artístic: el contacte amb la bellesa crea adhesió i respecte. És impressionant veure com els nens més petits reaccionen davant del fet artístic.
Per això, cal que la música que reben els petits ja el primer dia d’escola sigui de qualitat. La música no és una eina per tranquil·litzar, per socialitzar, per fer participar. Tot això, i molt més, són conseqüències d’un ensenyament artístic. Hi ha molts especialistes d’educació infantil que són capaços de fer aquesta transmissió artística, encara que moltes vegades no en són conscients. L’especialista de música ha de tenir aquesta consciència per poder aprofundir i donar sentit a tot el que l’infant fa a l’aula. La col·laboració entre tutors i especialistes és imprescindible.
Els primers dies de P3 s’han d’aprofitar per crear a l’aula petits espais d’activitat de durada curta i en grups reduïts. Amb una petita col·lecció d’objectes sonors i petits instruments d’efectes, anem cridant l’atenció dels nens, que s’hi acosten per iniciativa pròpia i comencen a sentir curiositat pels sons produïts i a voler-los produir ells mateixos. Des del primer moment, els nens han de percebre el respecte que té el mestre pel so i pel material, la manera com escolta els sons, la manera com promou la participació (sense estridències, crits ni elements extramusicals), el respecte amb què acull la seva participació, etc. I tot això no s’improvisa ni s’ha d’exagerar. Ha de ser autèntic. Quan presentem un fenomen musical, l’hem de viure i gaudir realment, perquè el fenomen presentat és sempre nou, tot i que l’hàgim viscut centenars o milers de vegades. Cantar, picar ritmes o descobrir les qualitats del so no són coses que es puguin fer de manera rutinària. Si transformem les vivències en exercicis, la música comença a desaparèixer, i amb ella desapareix també l’interès dels nens.
També en grups reduïts comencem a introduir petits jocs rítmics, activitats de reacció, percussions corporals, etc., fugint d’estereotips de fórmules rítmiques i jugant amb la invenció. No es tracta de fer soroll, tot i que naturalment hi ha moments en què se’n produeix de manera espontània i l’hem d’acceptar i mirar de canalitzar.
I, naturalment, arriba l’hora de cantar. Les primeres cançons són importants. Cal escollir bé. Segurament hi ha nens que ja les han sentit a l’escola bressol, mentre que altres les senten per primera vegada. Per petita i senzilla que sigui la cançó, l’hem de cantar de veritat, de manera directa, natural, sense fer res extraordinari amb la veu; senzillament cantant per als nens amb la veu més neta possible; tenint cura de la tessitura, de l’afinació, del tempo, de la pronúncia (en fi, de la musicalitat). A moltes aules d’educació infantil només s’escolta música enregistrada i, com a molt, el mestre canta sobre aquest enregistrament. És una llàstima, ja que així els infants perden el contacte directe amb la persona que canta, per no parlar dels models que reben, moltes vegades estereotipats.
Algunes de les cançons que fem aquests primers dies contenen gestos o petits moviments que els nens imiten o inventen. També comencem a fer petites rotllanes, salts, desplaçaments per l’aula mentre el mestre canta, etc., i amb això comencem a introduir elements de moviment que l’infant desenvoluparà més endavant.
La classe de música a educació infantil
Després d’aquesta primera adaptació a l’escola, normalment disposem d’una hora de música a la setmana per desenvolupar el nostre programa.
És ideal aconseguir treballar amb grups partits (és a dir, grupets de 13 o 14 nens) i en una aula de música on tinguem a la nostra disposició tot el material sonor i rítmic, un equip de reproducció de música, un piano o teclat, i un espai per moure’ns. Però això no sempre és possible. És molt freqüent que l’especialista de música s’hagi de desplaçar de classe en classe amb tot el material al damunt. En aquests casos és imprescindible la col·laboració dels tutors per tal de crear les condicions mínimes de treball. Les taules i cadires creen moltes interferències, així que normalment cal desmuntar la classe per crear un espai central comú lliure d’objectes.
El programa del primer grau que seguim a educació infantil s’estructura en quatre grans eixos: el desenvolupament auditiu sensorial i afectiu, el desenvolupament rítmic mitjançant els xocs, el cant i les cançons, i els moviments corporals naturals. El fil conductor és la música en si mateixa.
L’objectiu és revelar la música als nens i posar les bases de l’educació musical. No pretenem, de moment, resultats immediats, sinó vivències i participació activa. Això no vol dir que no treballem amb exigència i rigor. Al llarg dels tres anys, el nivell d’exigència anirà augmentant paral·lelament als progressos dels nens.
Per al desenvolupament auditiu sensorial i afectiu, partirem del fenomen sonor presentat amb material variat i de qualitat. Amb la veu, la flauta d’èmbol i les sirenes presentem el moviment sonor pancromàtic, i més endavant, amb un xilòfon diatònic, el moviment sonor diatònic. Comencem, doncs, per viure la globalitat del moviment sonor. Escoltem, reproduïm i inventem moviments sonors relacionats amb vivències dels nens (el so del vent, les sirenes, les màquines, etc.), i després treballem el reconeixement i l’aparellament de timbres i la reproducció i invenció de sons aïllats. La melodia comença amb els intervals melòdics que fem escoltar, reproduir i inventar treballant amb crides, reclams d’ocells, els noms dels infants, etc. El mestre proposa petits motius que els nens repeteixen i, a poc a poc, els va convidant a inventar-ne de nous. Aquesta participació és imprescindible i l’hem d’anar afavorint amb la nostra escolta. L’avantatge del grup és evident: els nens s’escolten els uns als altres i es van animant a participar. La valoració sempre és positiva perquè tota iniciativa cap a l’expressió pròpia sempre ho és. Finalment, introduïm principis d’harmonia amb els tubs sonors, que a través de la motricitat deixen sentir els sons harmònics i, quan es fan servir en grup, ens proporcionen l’acord.
El desenvolupament rítmic posa l’accent en la vida dinàmica dels nens. La plasticitat és essencial (no es tracta de donar cops de qualsevol manera); treballem bàsicament amb la part alta del cos: piquem al damunt d’una taula alternant les mans, després separant-les i després sincronitzant-les, per anar desenvolupant la lateralitat i les habilitats instrumentals.
Les cançons són el centre del treball a classe. És important escollir molt bé el repertori. Les cançons i cantarelles populars i tradicionals ofereixen un molt bon material que cal tractar amb cura. No cantem per distreure o divertir els nens o per omplir temps morts, com de vegades hem vist fer. La cançó va directa al món imaginari dels nens. Cal tenir en compte el text i la música. Els nens han de poder entendre què canten; per això hi ha moments en què cal parlar i assegurar-nos que coneixen les paraules i les idees; i a l’hora de cantar ens hem de posar d’acord, escoltar-nos, adequar-nos a una tonalitat, a un tempo, a una intensitat…, però sense deixar de ser nosaltres mateixos. Hi ha res més socialitzador?
Finalment, els nens s’han de poder moure per l’aula. Els moviments corporals naturals consoliden el sentit del tempo i porten a una vivència global de la música. Comencem nosaltres adaptant-nos al tempo dels nens (cosa que no es pot fer cada dia amb tots els nens) perquè puguin arribar a seguir i adaptar-se a una música improvisada o enregistrada.
La introducció del mètode Willems a l’escola té molts aspectes positius tant per als alumnes com per als mestres. L’exigència de qualitat que implica fa progressar tothom. A poc a poc, l’escola s’omple de música, i això, sens dubte, la fa millor.
Sieglinde Lluent Quesada
Mestra especialista de Música
Diplomada en Mètode Willems
Publicat en la revista Educat núm. 13