L’Abdel avui està eufòric i amb les galtones ben vermelles! Ha marcat un gol a l’hora del pati, i mitja hora després encara m’està detallant ben emocionat com ha enganyat en Joan, que feia de porter, per colar-li la pilota dins la porteria. La brillantor dels seus ulls m’ha impedit tallar-li, durant una bona estona, les seves explicacions:
―… I en Paul m’ha passat la pilota entre dos contraris, i l’Annchi ha donat un cop de cap increïble amb la pilota, i…
―… I potser que anem a llegir una mica, no? ―interrompo finalment.
L’Abdel és esquifit pels deu anys que té, el cabell el té recargolat i negre, i els seus ulls són d’un color melós. És excel·lent en agilitat, creativitat i numeració; en canvi, les lletres les té ben entravessades. Tot i ser-ne conscient, s’ho agafa amb humor, i jo molts cops em neguitejo perquè arribarà el final de curs i no haurà assolit ni una quarta part del que ens havíem plantejat amb el tutor, a part que aquest trimestre l’hem derivat a l’EAP per donar-li la possibilitat de ser atès per un logopeda, perquè no hi ha manera de pronunciar bé la erra.
―Cl-ca-coooo-clown ―quina feinada a llegir tota una frase―. El pare és clown.
―Li apareix un somriure trist.
―El pare és clown? Abdel, tornem a llegir: el pare és…? ―assenyalo la paraula “calb” amb el dit perquè la llegeixi correctament.
―Clown, el meu pare sempre m’ho deia. Ara ja no, es va morir fa dos anys, estava molt malalt. Saps què vol dir? ―el miro amb atenció i se’m tanca l’estómac de cop―. És pallasso en francès. La meva mare encara m’ho diu de vegades, però m’agradava més quan m’ho deia el pare, perquè després em feia pessigolles i no paràvem de riure durant una bona estona.
No he estat capaç de rectificar-li la paraula, no he volgut trencar-li aquest moment, aquest record, aquesta il·lusió d’haver llegit una frase sense cap error i plena de significat per a ell. Continua llegint i s’atura.
―Ai, Elena, ara que hi penso, en José no sap cordar-se les sabates! Sempre s’entrebanca. Ja li he dit que t’ho digui i així pot venir amb tu perquè li ensenyis.
―Però, Abdel, aquí no li ensenyaré a cordar-se les sabates…
―I per què no? Tu em vas dir un dia que a la teva classe venien nens que els costava fer alguna cosa, com a mi em costa llegir i escriure. Tu li pots ensenyar. Que no en saps tu tampoc? ―pregunta sorprès―. Jo sí, eh!
Somric, li contesto que ja m’ho pensaré i començo a cercar alguna excusa per si el pròxim dia l’Abdel em pregunta per què no li he ensenyat a cordar-se les sabates a en José.
L’endemà, entro a l’aula amb l’Abdel. Li demano que comenci a preparar el material i, sense comentar-li res, vaig a buscar en José. L’Abdel serà qui avui li ensenyarà a cordar-se les sabates. Perquè té dificultats en llegir, però és un crac en fer-te somriure. Perquè té dificultats en escriure, però és un deu en companyonia.
Perquè tots tenim de qui aprendre i a qui ensenyar. Perquè tots tenim potencials. I perquè tots som especials.
Judit Montoliu Delgado
Mestra d’Educació Especial
jmontol2@xtec.cat
Article inèdit.