José Manuel Andueza Soteras
Adolescència, immigració i educació. Sembla impossible conjugar aquests tres termes. No obstant això, en la nostra història quotidiana aquests termes s’entrellacen i mereixen una mirada, una reflexió i un horitzó. Anem per parts.
1. La mirada
Comencem per la mirada. Acostem-nos a aquests tres universos conceptuals plens de sentit i significat propis…
L’adolescència és, segons el diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, “l’edat que succeeix la infantesa i que transcorre des de la pubertat fins al desenvolupament complet de l’organisme”. Aquesta etapa psicològica ha anat conquerint espais socials i culturals. Tant, que va allargant-se generació a generació i ampliant els seus anys d’influència, amb el risc que això implica. Es tracta d’un moment en què els éssers humans som aquest híbrid entre el nen i l’adult. Però és, alhora, l’etapa del “segon mirall”, que deia S. Freud, que intuïa la importància d’aquest moment (que després va desenvolupar la seva filla). Aquesta etapa ens ajuda i ens prepara per ser adults, ja que apunta i assenta les bases de com ser adult. Per tant, estem davant una etapa crucial en la vida de la persona.
Davant l’adolescència, es pot esperar que aquesta passi com si fos una malaltia, o es pot treballar per costruir una estructura de “personeïtat” (seguint la filosofia de Zubiri), amb la qual cosa l’adolescència es converteix, en un moment, en un itinerari personal ple de descobriments que ajuden a construir la bastimentada personal.
Desgraciadament, en la nostra societat sembla que l’adolescència s’està convertint en aquesta malaltia que s’ha de passar com es pugui. Es tracta d’un moment de crisi de sentit, o de cerca d’aquest. Seria interessant recuperar Demian, de Herman Hesse. Si tornem a acudir al diccionari, veurem que “sentit” és definit com a “raó de ser, finalitat”.
Efectivament, l’adolescència és aquest moment en què, junt amb els primers anys de la infància, generem la raó de ser de la persona. És aquí on busquem la nostra finalitat personal i col•lectiva. D’aquí sorgeixen la importància del grup, la cerca de models que serveixin de referent, les preguntes existencials que afloren amb freqüència i espontàniament enmig de l’agitació hormonal. El jo s’està construint i busca la seva raó de ser
En aquesta cerca de referents es generen ruptures internes i externes: internes amb maneres de ser, i externes amb l’entorn més proper (com pot ser la família i l’escola). Pot passar que aquestes ruptures no es donin, però sí que són habituals en la cerca d’aquest nou jo que està emergint i necessita diferenciar-se de tota la resta per fer brollar el nou adult que espera aflorar, ple de somnis que el converteixen en gegant, abans que la vida li porti pors que el faran ser nan i provocaran les crisis dels vint anys que li aniran descobrint la seva realitat i l’aniran situant en ella, i d’aquesta manera es trencaran els ideals per forjar l’ésser que va emergint.
És aquí on és important descobrir els límits, tant personals com socials i ètics, ja que des dels límits és des d’on es configura la llibertat responsable, que ha de ser la manera d’actuar de l’adult.
Però hi ha un altre element a tenir en compte: “sentit” també indica “que inclou o expressa un sentiment”. I és que l’adolescència és el moment de la culminació, de l’experimentació, d’alliberar sentiments explosius que no s’aguanten en el nostre cos, i els adolescents necessiten expressar-se, descobrir, sortir al món per veure les respostes que generen i esperar respostes que els ajudin a entendre i a créixer, ja que en rebre un pot intuir allò que ell pot donar.
En segon lloc, girem la nostra mira sobre la immigració. En el diccionari se’ns defineix com l’“acció i efecte d’immigrar”. Amb això no se’ns diu molt, així que busquem “immigrar” i trobem: “referit al natural d’un país: arribar a un altre per establir-s’hi, especialment amb la idea de formar noves colònies o domiciliar-se en les ja formades”. És a dir, estem parlant de persones que han abandonat el seu país i han arribat a un altre amb la intenció d’establir-s’hi, ja sigui de manera temporal o permanent. No se’ns diu res dels motius de la sortida. Poden ser per necessitat (recordem que, per molts, avui la immigració més que un dret és una obligació) o no. El fet és que parlem d’un canvi, un canvi sempre afecta, ja que comporta entrar en un altre estat i moltes vegades en altres claus socials i culturals. A més, pot donar-se el cas que també s’hagi d’aprendre un altre idioma, la qual cosa genera noves complicacions.
Sigui com sigui, la immigració és un abandonament (de la terra, l’entorn social, la família, etc.) per habitar nous espais presents i futurs que generin altres possibilitats vitals i existencials.
Avui en dia hi ha una gran quantitat de persones en aquesta situació. De fet, si totes es reunissin en un sol país, aquest seria el sisè país més gran del món. Per tant, parlem d’una realitat gran, diferent, però davant la qual no podem passar de llarg.
Si en el cas de l’adolescència parlàvem de la necessitat del sentit, ara ens centrem en el tema de la identitat. La definim com el “conjunt de trets propis d’un individu o d’una col•lectivitat que els caracteritzen enfront dels altres”. És fàcil trobar aquest conjunt de trets entre els iguals, però quan abandonem el nostre entorn costa més. On és la identitat dels immigrants?, al país que van deixar?, al nou país? La configuració de la identitat no és fàcil, ja que moltes vegades s’ha quedat enmig de l’oceà que han creuat. És a dir, neix la sensació d’apàtrida mundial, doncs el país abandonat ja no és nostre, ni ho serà plenament el nou país d’adopció.
La “identitat” també és la “consciència que una persona té de ser ella mateixa i diferent de les altres”. Però qui és aquest que ha traçat ratlles sobre el seu pla de ruta per aterrar a espais nous?, quina consciència té de si mateix i dels que són diferents?
I, a més, la “identitat” també és la “qualitat d’idèntic”. Idèntic a qui?, al nou món?, a l’abandonat?, als que han viscut la mateixa situació? Aquests dubtes tan normals són els que en ocasions generen guetos i grups tancats dins de les societats d’acollida. Qui canvia de país ha de fer una feina profunda, però qui acull també ha de fer un esforç d’acomodació per emmotllar-se a la nova situació i empatitzar amb el viatger. Sempre hi ha moments en els quals es té una sensació de solitud profunda que trenca cors. Una ullada a la pel•lícula Fievel y el Nuevo Mundo (An American Tale, 1986) ens vindria molt bé, com a tantes altres que ens parlen de la integració de les diferents generacions, com pot ser Oriente es oriente (East is East, 1999).
El tercer element de la qüestió és l’educació. Aquesta és definida com l’“acció i efecte d’educar”, que altra vegada ens deixa a mitges i ens obliga a acudir a “educar”: “dirigir, encaminar, adoctrinar”, així com “desenvolupar o perfeccionar les facultats intel•lectuals i morals del nen o jove per mitjà de preceptes, exercicis, exemples, etc.”.
Aturem-nos en aquest “desenvolupar les facultats de nens i joves”. Sembla que aquesta és la finalitat de l’educació. Avui s’alcen moltes veus crítiques amb els sistema educatiu que ens alerten sobre la poca relació que hi ha entre el que s’estudia a l’aula i el que és el món real. Així mateix, no falten persones que consideren que el sistema actual, més que desenvolupar facultats, el que fa és etiquetar-les, encaminar-les en una direcció (“dirigir, encaminar, adoctrinar”), amb la qual cosa nega un desenvolupament real de les persones. Aquí podem citar Sir Ken Robinson i el seu estudi sobre la creativitat en els centres escolars.
Sigui com sigui, és un fet que el nostre sistema educatiu està en crisi. S’intenta aixecar des de les competències bàsiques, però ara per ara hi ha molts elements pendents. Per exemple: respon realment a les necessitats del nostre alumnat?, té en compte els contextos vitals?, està en consonància amb les evolucions que es donen en el nostre món?, què passa amb els que no encaixen en aquest mètode d’estudi…?
Estem en un moment que requereix una profunda reflexió educativa. Desgraciadament, sembla que això no es té en compte, i l’educació se segueix utilitzant com a moneda de canvi, està supeditada a l’economia, es troba en diàlegs infructuosos i no apareix en els decisius… Per sort, l’educació no només es dóna en els centres formals. No obstant això, altres institucions tampoc se salven de certes crisis.
Davant aquest panorama, urgeix una reflexió.
2. La reflexió
En titular aquest article sota els termes d’“adolescència”, “immigració” i “educació” ens volem centrar en aquells adolescents immigrants que s’han inserit en el nostre sistema educatiu.
Es tracta d’un col•lectiu interessant que està llençant un avís a la nostra societat, avís que ha de ser escoltat. És una realitat la necessitat espanyola d’immigrants per tenir creixement positiu tant demogràfic com econòmic. Això ha potenciat tant la immigració legal com la il•legal de persones que van arribar buscant un nou lloc en què inserir-se. La realitat és que la nostra societat es converteix en una mescla de colors i cultures, la qual cosa sempre és positiva per a l’evolució humana. Aquesta mescla ha arribat a les nostres escoles, on tenim immigrants tant de primera generació com de segona.
L’adolescent immigrant en els nostres centres es troba en una situació complexa que sovint li resulta excessiva. Això provoca innumerables situacions de conflicte, tant internes com socials, individuals i col•lectives. Els conflictes vénen marcats per la crisi de sentit pròpia de l’adolescència, sumada a la crisi d’identitat i a la falta d’una resposta clara des de l’educació a les necessitats reals dels joves.
A més, sovint a aquestes crisis s’afegeix un xoc familiar per falta de comprensió quan la família viu ancorada en esquemes del país d’origen considerats obsolets pels joves i aquests senten que no són partícips d’aquests marcs conceptuals. Fins i tot xoquen en el llenguatge, ja que és diferent més enllà de per les paraules que utilitzen. Els joves immigrants tampoc s’acaben de sentir còmodes en el nou món, atès que no acaba de ser el seu, i interiorment això els genera dubtes existencials. No són d’allí, però tampoc són d’aquí. Desitgen tornar als seus orígens, però després de passar pel seu país natal molts d’ells descobreixen que aquell ja no és el seu lloc, i aquí tampoc han aconseguit trobar el seu lloc encara.
Aquesta situació els obliga a buscar una sortida entre els iguals. Probablement aquest sigui un dels motius pels quals augmenta la participació dels immigrants en colles o bandes que reuneixen els joves que estan en una situació similar.
L’engranatge social no deixa escletxes perquè els joves immigrants es puguin incorporar tret que ho facin des de les claus preestablertes, les quals xoquen frontalment amb la seva situació. Hem de buscar una solució que els permeti trobar el “sentit del ser”, la identitat que configura la seva persona. L’escriptor equatorià Jorge Enrique Adoum va escriure un assaig titulat Ecuador, señas particulares, en el qual fa un recorregut per buscar elements que ajudin a configurar la identitat d’un país que la necessita. De la mateixa manera, necessitem buscar les senyes particulars dels adolescents immigrants que els ajudin a construir-se com a ciutadans d’aquestes societats i, sobretot, a generar nous llaços socials.
3. La cerca d’horitzons
La resposta pot i ha de generar-se des de l’entorn escolar, ja que els joves hi passen un gran nombre d’hores que, a més, són molt significatives. Alhora, pot donar-los una oportunitat per reconstruir i reorganitzar el contingut i l’estructura d’una educació que necessita fórmules i propostes noves.
En el títol indicàvem que la conjunció dels tres elements és “un còctel de sabors i sabers”. És des d’aquí des d’on hem de buscar horitzons. Horitzons que ens parlin d’esperança i alegria; horitzons que portin encontres, diàleg i futur; horitzons que siguin meta i camí.
En parlar de sabors parlem de diversitat, de la rica diversitat que provoca i estimula els nostres sentits. Es tracta d’aprofitar aquesta diversitat a la nostra aula: les diferents maneres de sentir-nos i descobrir-nos, de conèixer-nos i de comprendre la realitat. L’educació ha d’aprofitar tots aquests sabors per a l’aprenentatge. L’aprenentatge de diferents països que han de ser mostrats i d’història que pot ser analitzada des d’una altra realitat mitjançant preguntes que responguin a la realitat i a les necessitats personals de tots. Hem de dotar de sentit els aprenentatges i generar identitats que construeixin xarxes de trobada i creixement. No vindria malament rellegir Bertolt Brecht i les seves Preguntes d’un obrer davant un llibre per redescobrir la història i la geografia. Aquests mateixos sabors poden ser aplicats a la resta d’assignatures per tal que s’incloguin, es descobreixin i s’aprenguin tots junts.
A més d’aquests sabors, hi ha sabers. Sabers ancestrals, sabers moderns, diferents maneres de concebre el món i de descobrir la seva realitat. Aquests sabers ens poden aportar judici crític en la nostra tasca i en la nostra manera de llegir la realitat, de descobrir el diari, de descobrir notícies presents i absents, de fer-nos preguntes, que, com apuntava Lorenzo Milani, en el fons és l’important i és des d’on s’aprèn. De fet, els adolescents estan més necessitats de preguntes que de respostes, ja que aquestes aniran arribant en la vida a mesura que estiguin preparats per a elles.
Al mateix temps, es tracta de dotar de significat aquests sabers, de donar-los valor, de reconèixer-los i de fer-los presents. Hi ha moltes maneres d’aprendre, i les hem de descobrir. La maièutica socràtica (present en diferents cultures), el diàleg com a forma d’aprenentatge, el valor social, la vinculació amb l’entorn, etc., són elements a descobrir en la nostra educació, a recuperar, a potenciar per superar la crisi en què es troba. D’aquesta manera, la immigració és una oportunitat, més que una debilitat a la qual ens hem d’aferrar per necessitat, ja que la tenim aquí i ens dóna l’opció d’obrir noves portes de coneixement i possibilitats metodològiques.
Convé afegir a aquests elements l’aprofitament de les competències bàsiques, des de les quals generem una manera nova de fer escola si les aprofitem sense que siguin un element de competició, sinó com a eines que donem al nostre alumnat perquè sigui capaç de resoldre les situacions vitals davant les quals es trobi. Aquestes competències requereixen els aprenentatges cognitius, però també altres. Ens recorden la multiplicitat d’intel•ligències, així com els diferents aspectes que integren la persona. Quan generem llocs de trobada personal amb l’adolescent immigrant, llocs grupals, llocs en què es mescla amb els seus companys, etc., potenciem tot un redescobriment de xarxes que s’entrellacen i ens uneixen per ajudar-nos a generar aquest entramat d’aprenentatge social.
No podem passar per alt el fet següent: parlem d’horitzó. I això comporta un perquè, una direcció. Amb l’educació busquem aquest horitzó. Davant la realitat, considerem que l’horitzó no és altre que la creació d’un altre món possible. D’aquesta manera, des de l’educació generem agents que possibilitin des de la seva experiència i la seva vida aquest canvi. Aquest objectiu ha d’estar incorporat com a mitjà en la nostra educació, s’ha de veure i ha de proporcionar rutes de creixement. Això ens porta a parlar de pedagogies individuals, de plans que ajudin a arribar als objectius marcats. L’objectiu no és que aprovin. L’objectiu és que siguin persones adultes, responsables i protagonistes de la història que és la seva història, d’aquesta història que es genera en la vida. Només així seran agents de transformació social, d’una transformació realment necessària, que busqui noves perspectives, que sigui solidària en el pla horitzontal amb els seus congèneres i en el vertical amb futures generacions, com ens demana Jostein Gaarder.
No es tracta d’integració, es tracta de construcció, construcció d’un món global que té molt per aprendre i molt per millorar. Les experiències personals són aprenentatges vitals que hem de socialitzar per al bé de tots. Experiències que neixin des dels afectes, i des d’aquí es tornin efectes, és a dir efectives. Hem d’acudir a la psicologia de l’adolescent, buscar moments de diàleg, d’obertura, de mirades provocatives, de joc, etc., que permetin la construcció d’aquest horitzó.
Hem de descobrir que el repte és el regal que rebem en la nostra societat per generar oportunitats noves; per construir present, aprendre i gaudir d’aquest, per conèixer i estimar; per educar, créixer i descobrir les nostres oportunitats de plenitud, les nostres capacitats personals i grupals. Edifiquem el present i deixem que aquest construeixi el seu futur.
José Manuel Andueza Soteras
Psicopedagog
moltes gràcies, molt interessant.